La modernitat

Publicat a la revista “Eben Interiors” nº 59
Per Agustí Costa, interiorista i aparellador

El compromís de tot creatiu és donar respostes d’acord amb l’esperit del seu temps. I sempre ha estat així quan ha explorat camins ignorats per conduir-nos al futur i quan ha pres de referent el passat conegut.
Naturalment, em refereixo als grans trets d’aquell esperit que determinen l’estil d’època i no pas a les peculiaritats individuals, per remarcables que siguin. L’homologació respecta als trets característics de l’època fa que una obra sigui moderna o no.
Històricament el treball modern s’ajusta als “modes” propis de la tendència dominant, i és així com obté la consideració de recent, al marge del seu valor intrínsec. Representa la mesura, l’equilibri, la moderació i no pressuposa cap avenç. Però a mitjans del segle dinou el concepte modern fa un pas endavant i busca una innovació romàntica, subjectiva, que es basa en la imaginació i es manifesta contrària al progrés tècnic i burgès. Després, a principis del segle vint, la creixent industrialització afavoreix el sorgiment de l’avantguarda, defensora d’una modernitat incessant. Fascinada per la tècnica, aporta, objectivament, millores reals de les condicions de vida durant un període de desfici creatiu. E Moviment Modern va ser una autèntica revolució experimental en el camp de la cultura material.
I avui, què és modern? Superabundància, consumisme, globalització, atròfia crítica, pensament feble i falta d’esforç, en general, són els inductors d’una part de la nostra conducta. Amb aquests ingredients no s’assoleixen objectius gaire consistents. Per això moltes vegades el terme modern es redueix a un llustre superficial que dóna brillantor i es fa admirar fins que s’apaga, però que ignora la importància del pes, de “ser metall encara que no brilli”. Oblidant que és més important el sistema constructiu que el material, l’espai que l’objecte i el llenguatge que la forma, alguns irreflexius, en nom d’una modernitat mal entesa, prescriuen de manera arbitrària materials nous interpretats deficientment, maltracten l’atmosfera del lloc amb un culte acrític a objectes d’última generació i ofenen la personalitat de l’usuari amb frívoles artificiositats de nul contingut cultural. Talmet, com si només hi hagués una estètica possible que dicta el que s’ha de fer i priva el que seria adequat.
Sortosament, al costat de la retòrica banal que només sap captar l’aspecte extern més anecdòtic de la modernitat, hi ha la creença que el bon projecte s’ha de buscar més enllà dels contingents epidèrmics, perquè dissenyar no és una simple qüestió formal. I cal tenir present que l’encertada relació entre forma i ús depèn de circumstàncies sovint diferents. Cada usuari, entorn i codi mereixen una atenció del projectista que determina resultats formals per a cada cas.
L’escultor modern Jorge Oteiza diu: “No busco el que tenim, sinó el que ens falta”. La frase, crec, sintetitza el sentit profund de l’actitud moderna. Res no ha de venir donat, ha d’ésser explorat. El projecte, elaborat amb voluntat capdavantera, anticipa constantment. Cal buscar resultats pertinents, defugint els patrons habituals de seducció. El projectista es legitima burxant la realitat present, obrint-se al futur i acceptant les conquestes del passat.
Així, de manera natural, afegim petits progressos successius sense perdre la continuïtat de la modernitat.